Pàgines

diumenge, 25 d’octubre del 2009

La metamorfosi artística

[A propòsit de La forma de les coses (2001), una peça de Neil Labute portada a l’escena catalana (2008) per Julio Manrique. Teatre Capitol].

A les fronteres de la metàfora, la versemblança del llenguatge hiperbòlic no sempre és clara, i la qüestió és encara més perplexa en la mesura que no totes les preguntes tenen una resposta, i que tampoc a totes les respostes els pertany una pregunta. Aquestes darreres són reaccions ja existents, per més que encara òrfenes; i la satisfacció fora mesura que experimentem en trencar les normes d’aquell lloc estricte, en aquell precís instant i, per sobre de tot, amb aquell algú que fins el moment ens semblava inflexible, podria ser una d’aquestes tendències reaccionàries. És aleshores que ens sentim irrevocablement realitzats perquè, en determinades circumstàncies, l’abast significatiu del coneixement adquireix el seu punt culminant en el domini de la pròpia consciència. Potser és així com fem honor a una certa disposició rebel de la nostra condició humana, i potser també per això no puc deixar de trobar un cert paral·lelisme conductivista entre el llegat classicocultural d’Adam i Eva, i els personatges de La forma de les coses (que, lluny del que seria una vaga coincidència, es diuen Adam i Evelyn). Fins quin punt, doncs, són lícits els remordiments de consciència de l’artista, que no sap cercar la Veritat si no és a través d’aquesta rebel·lia?

En el seu procés d’engendrament, l’expressió artística no és una declaració de principis ni coherent ni emocionalment endreçada, sinó més aviat un manifest contemporani de dubtes que, si bé conté alguna certesa, encara no pot considerar-se exempta de ser destituïda del tron de la veritat. De vegades em costa de creure que els artistes siguin gent convencional, però els arguments se m’afebleixen des del moment en què l'artista frueix d’aquesta condició dins l’únic cosmos conegut i compartit, i en el punt en què les fases del seu procés de maduració com a entitat són les habituals. Però, aleshores, d’on sorgeix aquesta peculiar manera d’interaccionar amb la realitat? I on se situen els límits de la seva moral ‘professional’? Potser és quan l’artista es regeix per unes lleis ètiques que restringeixen l’exercici d’introspecció en l’altre [un dels tipus d’interacció amb la realitat en la recerca de la Veritat], és aleshores que la seva esdevé una declaració de principis insatisfeta.



A La forma de les coses, l’artista busca la perfecció i topa amb l’obstacle que, entesa com a finalitat, tradicionalment ha estat mal plantejada. Sembla que des de l’antiguitat clàssica ens hàgim obstinat a inhibir-nos amb l’arbitrarietat, però tinc la convicció que el fragment que es contraposa a la integritat pot acostar-se a la perfecció, i que l’escultura canònica sovint és menys virtuosa que aquella que trenca esquemes. Partint d’aquesta consigna, doncs, podem establir que tampoc l’home prototipificat és el més perfecte. I és que, de fet, la perfecció és percebuda en funció dels estàndards personals de cadascú i, paral·lelament, la subjectivitat s’encarrega de malinterpretar-la en la justa mesura perquè deixin de qualificar-se com a idònies les seves qualitats. Perquè, desenganyem-nos, la perfecció té data de caducitat i, quan sonen les campanes, la lluita interna de qui la indaga torna a començar. La perfecció és temporal en tant que ‘la forma de les coses’ respon a ella i es deixa manipular.

De vegades, l’art ateny el primer dels seus sentits com a engranatge que vol i dol canviar el món. Les ganes de revolta i la fe en una possible metamorfosi constitueixen els fonaments d’una declaració de principis que a res no atén més enllà de la voluntat de desafiar la data de caducitat de la perfecció.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Clamava en veu baixa

A propòsit de Febre de carrer (2005), de Mercè Ibarz.

Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar
a les fosques que duia el lladre a dintre,
que ningú més que jo, ell, m’estava furtant la calma.
En actitud purament contemplativa, hi ha matinades i ciutats adormides en què m’autoconvenço que aquests instants pertanyen tan sols als bohemis i als embriacs. Hi ha qui en diu hores petites i aquesta és, des del meu humil punt de vista, una adjectivació pragmàticament poc afortunada. Després vénen els matins en què em desperto i em sorprenc a mi mateixa tancant molt fort els ulls perquè s’escapa el que estava somniant. Potser una mica a l’embrancada, m’atreviria a dir que el de Mercè Ibarz és un d’aquells matins en què obrí els ulls i s’adonà que ahir era el dia que tant havia estat esperant. I més enllà encara, que el seu recull de secretismes és tot ell un matí, un d’aquells que es vesteixen de diumenge i de nuvoloses plenes d’històries i de distàncies, però que en el calendari no estan assenyalats.

Febre de carrer és la història de les històries que han unit morals i ànimes, de la mateixa manera que uneixen persones les converses de bar. Perquè també en aquests llocs s’assimila l’angoixa i alhora s’apaivaga la sospita, i perquè de vegades els secrets deixen de ser-ho fins i tot quan els compartim amb introspecció accelerada. I si els personatges de Mercè Ibarz tenen ‘febre de carrer’ -perquè en tenen, i deixaré en mans de la subjectivitat del lector l’enigmàtica labor de desglossar i interpretar la seqüència-, és perquè, per més que tot autor es guarneixi d’altres miralls que no pas les seves paraules, no per això deixa d’impregnar els seus personatges de les essències vitals amb què segon rere segon, com tu i com jo, i com a entitat emotiva, entra en contacte. I això és lluny de voler ser un oxímoron conceptual. Generalment, dins dels límits en què una obra és (o no) el reflex dels vestigis personals de l’artista, l’escriptor construeix personalitats i no pas una successió d’alter ego farcits de simetries, d’antítesis, de paral·lelismes o de tot-allò-que-jo-no-voldria-ser. Gens paradoxalment, doncs, i sense cap mena d’ambició antropològica, podríem establir que la vida de l’ens universal no és en ell mateix, sinó en tots els qui l’envolten; i si la Història dissimula secrets, Febre de carrer es dóna a explicar els secrets que Mercè Ibarz ha confessat prèviament als seus personatges. Perquè perdonin la confusió, però vostès ja saben que tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.

I ell havia comentat que, contrastos a banda, Barcelona li semblava una ciutat indecisa. Però tot i així, de matí la devorava amb la moral exaltada. Hi ha també matinades en què jo voldria conèixer Gaudí i fer molts viatges en trens amb àngel; i en què tan sols viuria una guerra per poder després explicar-la. També seuria al racó més remot d’un banc i esperaria que un desconegut dotat d’un aire d’eternitat vingués a parlar-me. Voldria aprendre de memòria les imprudències d’adolescent dels meus pares. I perdre’m pel carrer i creuar una porta i no tornar-ne. Jo voldria llevar-me un matí i tancar els ulls molt fort i que el somni decidís quedar-se. Tot i que si hagués nascut personatge, segurament tindria ‘febre de carrer’ i aleshores voldria ser humana.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Metaliteratura o De l’art per l’art

[A propòsit de l’article Control narratiu i versatilitat, de Lluís Muntada; aparegut al número 350 de L’Avenç (octubre de 2009)].

La conclusió és que, de vegades, quan el nostre instint metafísic es desperta i ens sorprèn en un minut existencialment nihilista, podria ser que escriguéssim llibres com el de Vicenç Pagès, Els jugadors de whist (2009). Però aquesta no és més que una conclusió precipitada i instintiva extreta en un moment, això sí, no nihilista. L’altre dia vaig sentir una actriu per la ràdio que es preguntava com seria el món sense amor. Que com seria? Doncs tal com és. O no. Perquè l’art és fill de la gratuïtat sorgida de la vessant més celestial del pensament (o del cor) humà. Perquè, posats a fer metaliteratura, el poder de transmissió en mans de l’ésser comença a ‘ser’ tan bon punt l’home comparteix amb ell els detalls més plurilaterals, els batecs més significants i els minuts més irrevocablement terminants. – O ella, o jo. – L’art- respon. Allà hi caben totes i encara sobra lloc.

I, sobretot, perquè la producció artística és posterior a l’experiència de l’amor per l’art.
- Quin camí més llarg, doncs, i diuen que qui espera pot arribar a desesperar. No pas en un univers on, prèviament a la producció artística física, n’hi ha una de moral, de sublim, d’íntimament egotista (i no per això egòlatra). Una d’aquelles que fan suar les mans, fan fer comptes enrere i provoquen tremolors de veu (això últim, però, quan no desdibuixen de la ment qualsevol capacitat emissora suficientment reeixida). En definitiva, ningú desespera en un univers on, abans de concebre la producció artística físicament entesa, cal que augmenti la quantitat de feniletilamina al cervell davant de l’obra d’altri. “Un escriptor és, abans que res, lector”. Doncs per això et llegim, Muntada!

Sorgeix en comptades ocasions que, sense haver llegit un llibre, la seva crítica en faci fruir tant o més del que s’esdevindria en altres circumstàncies. Potser és aquí on entren en joc els processos imaginatius i creatius que comporta la voluntat indeliberada d’omplir mentalment cadascun dels buits que, intencionadament per part de l’autor, i inherentment en honor al gènere, la crítica va originant. Pel que fa a Els jugadors de whist, però, i malgrat haver experimentat tals sensacions llegint-ne l’article, constitueix un petit pecat personal i intel·lectual el fet de no poder corroborar les paraules de Muntada. Possiblement perquè, aleshores, la lectura de les seves tres planes a L’Avenç hauria estat equiparable a un d’aquests actes d’enamorament de l’art.

I ara no sé a qui he de donar les gràcies, si a Vicenç Pagès o a Muntada. Però podria ser que fos cosa de tots dos. I això no obstant, aquest cop em reconec presa de l’encantament i de la matèria en potència.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

El pes de l'atracció


Supeditava el pes de les ombres
a l’angle que les siluetes traçaven
amb els ulls.

Perquè la gravetat no en sabia tant de masses,
però més de cossos que anhelaven
l’absolut.