Pàgines

dissabte, 20 de novembre del 2010

D’Hefest (II)


Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit
més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva
possessió es manté solitària. La voluntat de posseir,
de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se
d’ésser-ho, mata la possessió.
Mounier (1965)

Allò que és primordial poques vegades és tangible. La comunicació, la paraula, és l’eina per excel·lència per a l’enteniment i la convivència estrictes; i el diàleg constitueix, tot sovint, la primera materialització de l’entrega. En efecte, el saber ens fa lliures, i és el nodriment moral el qui ens proporcionarà les facultats per construir una escala de valors que ens sigui pròpia. Per tant, donar-se, de fet o de paraula, no ens resulta estrany perquè la cohesió de les relacions interpersonals parteixen de la coherència de cadascuna de les unitats, i perquè, tan bon punt la unitat no és mai un de sol, l’individu no queda realitzat fins que no interactua com un més en el seu entorn més immediat. També aquest tipus de compromís prové de la llibertat i condueix cap a la llibertat, i garanteix la satisfacció de les necessitats fora dels límits d’un mateix i, per tant, dins del marge de l’alter.

De fet, això és el que a mitjans segle XX començava a propugnar el personalisme de Mounier. Actualitzat com a moviment reaccionari, el corrent personalista francès va prendre sentit durant la crisi política i econòmica posterior al crack del ’29, en el si del qual una deguda reordendació de circumstàncies posà de manifest els trets essencials d’una crisi que no podia sinó fonamentar-se en un tergiversament dels valors. A la dècada dels 30, el déu dels pares de l’anomenada Gran Depressió eren la rapidesa i la facilitat; a les acaballes d’un 2010 immers en la immediatesa i el concepte d’utilitat, sembla que la de Mounier no és pas una filosofia gaire caducada, i que continua conduint-nos a reaccionar contra un capitalisme mancat de valors.

Però el personalisme de Mounier no fou tant una crítica al sistema econòmic, com una alternativa resoluta; i aquesta és la seva grandesa. 'Donar, sovint, és compartir, irradiar i fer més plena la pròpia possessió per la comunicació. Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva possessió es manté solitària. La voluntat de posseir, de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se d’ésser-ho, mata la possessió' (Mounier, 1965). És així com apostem per un principi de realització en l’alter, ja que cap procés d’alteritat no pot concloure’s sense que la fragmentació en l’altre i per a l’altre garanteixi la unitat, la consciència i la conseqüencia.

Desposseir-se, doncs, no presuposa la privació o el sacrifici, sinó que constitueix substancialment un acte conscient i voluntari de comunió amb l’entorn. Un dels tòpics més concorreguts a l’entorn de la infància en risc d’exclusió social és el de l’escassetat, la necessitat o, fins i tot, la mancança. Però al Raval eradicarem la pobresa i potser encara tindrem les mans buides. Les mans dels nens que creixen al Raval són palpables de la mateixa manera que ho són les teves, les nostres, però les capacitats reproductives i/o generatives d’allò que hi amaguen dins són, tot sovint, tan sols intuïbles. De vegades, olorem el buit perquè no som conscients de la immensitat que ell mateix porta dintre. Però el buit no és un decandiment, sinó una conseqüència precipitada del desig, potser fins i tot de l’enyorança d’allò a què encara no hem accedit, però que intuïm per la nostra condició d’ens social i sociable. La gratuïtat de la cooperació amb l’alter és també una manera de ser conseqüents perquè, en paraules de Mounier (1965), 'no posseïm sinó allò que donem o allò a què ens donem'.

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

divendres, 19 de novembre del 2010

D'Hefest (I)

"Joel, enfadado y rojo como siempre, se planta ante su cometa hecha en
el Centre de la Platja con material de ‘basura’,  como le dice él. Hace un
sol de justicia pero él se tira en la arena y llora, y dice que su cometa
no vuela. Yo la probé y sí que volaba. - Mira Joel, sí que vuela, mira! -.
Y llorando... -No vuela. Conmigo no vuela. Porque yo lo hago mal.
Conmigo vuela mal. No la quiero. Todo lo hago mal, y se rompe.- Y le
regala la cometa a Almil para su hermanita. Yo le digo a Joel que hay
que tener fe, que eso no vale. Y me doy cuenta de que le he dicho 'fe’...
y me intento hacer comprensible y le pregunto, ¿tú sabes qué es la fe,
 Joel? Y dice que sí, rojo, llorando, a punto de explotar como siempre... -
Es la confiansa.-  Y aunque no quiso su cometa, tuvo que aguantar el enfado
todo el trayecto del bus, porque un monitor nunca se da por vencido. Ni un niño.
Y menos Joel".
Anònim

Se m’estampa el jo en una de les imatges contradictòries que em dicta la consciència, enmig de la immensa riuada pluriètnica que conformen actualment les Rambles de Barcelona. Baixant en direcció cap al port, a mà esquerra, les cantonades s’erigeixen confuses pel que tenen de torbament implícit i els carrers conformen el més difús complex comercial que, com a concepte, la ciutat cosmopolita jutja indispensable. Indefectiblement, la maquinària interna d’una tal destinació turística se sotmet, a la llarga, a la pressió i l’opressió com a preus a pagar per la decència. A mà dreta, però, no pas més de deu metres enllà, les olors de la ciutat es transformen fins el punt en què sembla que ja res no vagi amb nosaltres. La dinàmica interna ja no sent l’ofec dels excessos i l’acceleració ja no consumeix teulades i finestres, però és també aquí on el preu de la decència esdevé costós de saldar. Enmig de la policromia de la ciutat cosmopolita, sembla que l’entrada a determinades realitats se’ns faci llunyana pel que suposa de trascendència dels límits socials i d’un mateix.

El barri del Raval es concebé com una annexió física a la ciutat de Barcelona i ha estat tradicionalment connotat amb l’etiqueta de barri obrer. Però de barris obrers, a Barcelona, n’hi ha hagut i n’hi ha d’altres. Què té, doncs, que el faci diferent? Actualment, se situa al bell mig del centre històric, cultural i turístic d’una de les més grans capitals europees, però continua rebent la consideració social d’annex i, en segons quines cirscumstàncies, fins i tot de marginal. Paral·lelament, però, la convicció segons la qual el Raval pot arribar a ser a dia d’avui fins i tot objecte d’inspecció turística comença a tenir probabilitats d’acte -de realitat- perquè hem començat a descobrir-ne les històries que amaga la seva gent. Som, doncs, un cop més, davant l’eterna dicotomia de l’aparença i el fons, la dualitat de la imatge com a sustentació física que trasllueix -o no- el que té de valuosa interiorment.

En termes d’heterogenitat, la mescla social, ètnica i cultural del Raval destaca per la seva profunda autenticitat. Però és precisament per això, i per la societat –denominació prestablerta per professionals- en crisi en què se situa, que no deixa d’estar exempta de risc en aquests mateixos àmbits social i cultural. Davant d’aquestes realitats, doncs, quins són els criteris que determinen allò que és fonamental? Què són les necessitats bàsiques? No són també primàries les necessitats de dignitat, afecte, salut o educació? No són drets, a l’altura de l’habitatge o el vestit, altres categories com la comunicació o el diàleg? El que actualment hi ha a la base de tot conflicte humà o material al Raval podria fonamentar-se en una qüestió d’oportunitats. Les possibilitats d’accés i d’integració social que poden oferir-se als nens del Raval van més enllà d’una formació intel·lectual i/o professionalitzadora i es concreten –si se’m permet el terme- en una inversió en cultura i en autoreconeixement socioindividual (això és, de l’individu en la societat).

'L’essencial és invisible als ulls', escrivia Saint-Exupéry per a aquell petit príncep que intentava fer-se comprensibles l’entorn i l’existència. La vàlua que progressivament han anat adquirint l’entorn material i el mateix sistema de concebre l’intercanvi ha propiciat una crisi de la humanitat, enmig de la qual no hi ha eines per sustentar la consciència materialista. Segons la bibliografía més recent, la nostra és la crisi que concerneix l’economia i el capital compartit, segons la nostra experiència més immediata, aquesta podria ser la crisi -i no pas l’auge- del materialisme, dels valors plurals no compartits. El projecte socialitzador al Raval és, abans que res, una tasca d’educació en valors que, construïda en el respecte i la tolerància, allibera les tendències prejudicials. És un ens combatiu contra la febre de tendències classificatòries que ens envaeix, això sí, subtilment.

Llegiu-ne la segona part,  D'Hefest (II).

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Apologia del silenci

M’he de posar a escriure
perquè m’estic escrivint a sobre.
Jaume Cabré, L’Avenç 358

Diré que la set se’m beu descalça, que la lira invoca -creu- allà on el vers es pensa i se suscita inabastable. Que el dir sofista abstreu, que l’instint purista m’erosiona, que m’embrolla el dir incident, que tanta tranquil·litat m’angoixa. Diré amb el son tossut que m’estalonen les paraules, que al poeta mesurat li escau nua la corbata; llegiré tots els orgulls en clau de subtilesa sacra. Que les hores de fulletó són octubre a petita escala, simfonia d’imminència al pentagrama, pura Febus esbossada.

Fotografia: John Baldessari, I will not make any more boring art

divendres, 25 de juny del 2010

Tableaux (parisiens)

Doppelgänger.
    
Reclamaré l’infern per a l’home-déu més enllà de la quarta pàgina i capturaré l’udol en la deïtat llibresca de la instantània. A la plaça dels artistes, em sotmetré al vertigen dels suburbis de les paraules. Tots els jardins de (totes) les delícies s’encavalquen i es versen per estripar-ne l’assaig i aplaudir-ne l’oracle-i la veu, de tan exacta, que es beu la dansa dels immòbils i l’acata. L’acata al purgatori irònic i grotesc de la ciutat mare, a les cavernes de plata, als interlunis efervescents de volta i mitja i d’encara gràcies. En l’estol de negacions etèries i complicitats anàlogues. A la manera de Baudelaire, nines que lloguen felicitats adormides de sotamàniga, poetes d’harmòniques roents i d’embocadura agredolça cada set octaves, la plaça de ganyota concurrent i fesomia inefable. Desplaçaré el centre de la meva òrbita natal als Paradisos artificials de gel i de marbre-i després portaré el gest intoxicat d’humor, i la mateixa harmònica dels poetes de l’oracle. Colliré totes les flors del mal de la París estipulada. I doppelgänger.

diumenge, 6 de juny del 2010

Elogi dels sentits

Diuen que L.F. tenia un negre literari, sageta de foc, el negre més negre d’entre els negres. Una ombra, mitja ànima, un fantasma. Que moria cada dia una mica més si es delia una mica massa, s’obsedia una mica menys, escrivia una mica d’esma. Però el sexe del poema es diu i no s’acaba. Com quan descobríem què eren els cossos nus sense saber què era la nuesa, sucre i eternitat, cançó d’Èdip sans complexes. O com els divendres que són dimecres i els dimecres que són divendres. O viceversa. L’evidència també és negra. Que la set se’m sosté carnosa en el ple més recaragolant d’aquest idil·li de la innocència. I que els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses*. I en els cossos negres de pupil·les negres amb mirades negres.

post scriptum: Èdip també era negre.

divendres, 23 d’abril del 2010

La rue bouleversée

 
La meva vida és el poema que m’hauria agradat escriure.
Henry David Thoreau

Amb un whisky i una ploma, posarà fins i tot en dubte l’impost sobre el valor afegit de la distància. Paris c’est moi, c’est moi, i vol parlar i la veu li calla. M’estremeix la veu convulsa i aplaudeixo el parlar estrident de boca en boca, poupée, que vers i cos són un de sol en aquell El Caire. Des del poema em penso i en el poema em dic, garçon, quan la quinta dimensió de la musa s’instaura. Que jo sóc en les paraules i en les paraules em desfaig.



Bon sant Jordi!

dijous, 1 d’abril del 2010

L'art experimental

Edito: hi ha vespres barcelonins que estan desvetllant la nuesa de l’entusiasme vitalista. Què se n’ha fet de la cadència dels manifestos de l’antiart? Davant la retòrica de Manifest Groc només vaig saber dir que sí. Que sí. Serà a l’Espai Brossa fins el 25 d’abril; n’hi ha poques de tan imprescindibles.


El poeta (en el sentit més gros de la paraula),
concebeixi la vida com la concebeixi,
sempre resulta que albira un tros del misteri
immens, del qual la més lleugera revelació
té la virtut de fer tremolar an els homes
de cap a peus sense saber gaire per què.
Joan Maragall, Nietzsche.
Article publicat a L’Avenç, el 15-VII-1893

En el si de l’art d’avantguarda, el sentit més gros de la paraula poeta inclou els conceptes de legitimitat i validesa de les produccions d’un segle que, en si mateix i com a segle, cada dia és dóna més a l'abstracció. La nova avantguarda que ens inspira és deutora alhora dels estímuls de la Història i dels instints en l’art experimental i, ara per ara, l’única condició sine qua non del progrés de la cultura artística la constitueixen la integritat moral i la sinceritat en el trasllat i la plasmació dels conceptes.

En efecte, en el seu moment, el pop art va ser dadà i revolució d’idees i també així va apostar per la contemporaneïtat, va transgredir la realitat més propera i es va immergir en aquesta concepció de l’art de les idees i de la veritat. Durant la primera meitat del segle XX, l’Art Trobat (el ready-made) de Marcel Duchamp va explorar els camins de la quotidianitat més mundana, i també així va ser avantguarda i va fer art. Duchamp no ho volia, però va acabar sent dadaista. Però el que sobretot va ser és aquell algú que es va atrevir a despullar-se davant l’espectador, aquell algú que va posar en l’art tota la seva existència, tot l’art en la seva existència, i la confiança en el seu consumidor. Duchamp va posar a prova els límits de l’expressió artística incessantment i també així li va ser impossible de no entendre-la, també així li va ser impossible de defugir-se a si mateix. Tot aquest art (experimental d’aleshores) era també una manera d’esbatanar-se, era una filosofia de vida i era un estàndard pel qual morir. Perquè viure amb un ideal artístic no és una moda; és això, una manera de viure.

No estem de tornada. El significat de l’art l’estableix la cultura i la cultura la defineix la societat, però quan ens permetem determinades llicències –com la d’establir què és i què no és art a partir d’allò que estem, o no, disposats a entendre-, perdem la capacitat de reconèixer qualsevol pessigolleig a la boca de l’estómac. És aleshores que ja no hi ha res en l’art amb què la veu ens tremoli, amb què ens suïn les mans o amb què se’ns assequin els llavis; no sabem incomodar-nos perquè ja no hi ha res en l’art que ens incomodi. Ho hem apaivagat tot, hem matat el cuc que mantenia desperta la gana i, per curar-nos amb salut, hem cobert els racons amb matarates. Pensem amb ferma convicció sóc home de naturalesa i estaquirot de creació humana, però la veu és prou dèbil perquè ni tan sols pugui sentir-nos la pròpia consciència. Sembla que ens obstinem a cultivar tabús i que, a la llarga, acabem confonent-los amb les lleis de la civilització, amb l’acatament -interpel·lable!- d’una hipotètica educació que refrena, d’una civilitat mal concebuda que, per més inri, no sap esplaiar-se. Els límits de l’autonomia artística passen pel respecte, però quan la percepció pren vida pròpia no se sap estar d’esbravar-se. En aquest sentit, no tota l’educació en l’art és artística perquè no tot li és connatural.

Al seu article de juliol de 1893, Maragall diu del pensament de Nietzsche que ‘això és un torrent de poesia’. Stricto sensu, si em diuen que els bojos mouen el món jo dic sí, els bojos. Entenem-nos. Potser Nietzsche era boig, però en una cosa tenia raó quan advertia que (aplicant-ho a l’art, afegeixo jo) ‘això que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència'. La solució que ell mateix proposava –una solució fonamentada en la voluntat de poder i en l’afirmació de la vida basada en els instints més purament primaris– ni em convenç, ni em descriu, ni em designa. Però tenia raó quan deia allò de la decadència. La seva fal·lera creativa –fos en l’àmbit que fos- necessitava xocar amb la realitat i, efectivament, així ho feia; per més que se centrés en una inversió de valors que, al capdavall, em resulta contradictòria. No és aquesta la qüestió, de fet. No puc combregar amb l’heroi moral de Nietzsche –amb el seu superhome-, però Maragall no es posava pas de peus a la galleda quan afirmava que tot allò era poesia i que el pensament de Nietzsche havia quedat suspès en l’atmosfera intel·lectual. El Nietzsche escriptor s’ajustava al paradigma de l’Artista perquè feia patents la sinceritat, el xoc volgut amb la realitat i el defugiment de tota cohibició, i perquè així ho actualitzava l’ideal pel qual vivia. Entre d’altres coses, com a creador també era boig perquè es calçava les sabates de veure-hi clar i, a la seva manera, sabia reaccionar davant del món.

L’espectador no tremola si el poeta –l’artista- no ha tremolat abans. Però ara sembla que, en determinades circumstàncies, això ens faci vergonya. Mostrar-nos en l’art com a producte purament humà ens ruboritza perquè, en determinats àmbits puristes, l’expressió artística políticament correcta mai no es desborda. Perquè ara l’home que vol ser home no tremola, no crida, no dubta, no es desploma. Triomfa abans de permetre’s el privilegi de perdre, sàviament, els estreps. Perquè ara l’home que és home és alhora cec i cívic com no ho havia estat mai. Potser és que de vegades necessitem sentir-nos infal·libles, però no vulguem ser més home que l'Home perquè fins i tot la simplicitat de la natura és bilateral.

És també d’això que volen parlar en David Bestué i en Marc Vives quan a El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa (al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA), escriuen: "Físicamente me percibo como un no ser, sin límites definidos, vaporoso. Me sucede también en un plano mental, aquello que soy y no soy se mezcla en un amalgama de ideas sin lograr discernir qué partes de ese todo me pertenecen y cuáles no". L’art experimental ens demana a crits la desmitificació de l’entorn més immediat i l’acceptació de la realitat en el seu estat més verge, però tot això només serà possible tan bon punt la sinceritat basteixi els únics límits que podrien ser lícits en l’expressió artística –els límits que, arran d’aquesta mateixa sinceritat, estableixen què ens pertany i què no ens pertany-, els quals ens permetran de reconèixer aquell pessigolleig a la boca de l’estómac. I per a això cal reclamar l'artista que s'exposa en estat emotivament natural.

Tota obra d’art crea una reacció en l’espectador perquè una determinada realitat, concreta o abstracta, existent o figurada, ha creat prèviament una reacció –d’un grau més o menys plasmable- en l’artista. L’emoció és intrínseca a l’espècie humana i sorgeix d’aquesta col·lisió amb una realitat -contemporània- que, tant si es reflecteix real o fictícia, al final sempre resulta versemblant, precisament perquè és en l’art i ens és pròpia. En termes d’estímuls i impulsos sensorials, l'expressió artística s’alimenta d’una mena d’irracionalitat que l’allunya de qualsevol matemàtica, i sense això no hi hauria capacitat de fer art, i tampoc de consumir-lo.
 

dissabte, 20 de març del 2010

Carrer Valldonzella


Diré ulls de poeta d’octubre a març ara que ja fa massa nits que se’m fan les tantes. ‘Navegues sempre entre arts i fumes massa’. Passaré d’esquitllentes amb el posat greu i el tacte agut i el pes humit de suspicàcia. En la decència que he perdut i que no vull que em faci falta. Ni poc, ni massa, ni comerç just. Perquè mai cap llibre no es llegeix prou a poc a poc, ni cap paraula no es diu amb prou traça. Voldré perdre’m entre tanta (i tanta) modernitat urbana, amb cara de poema bo i deutor dels mots que em fumaré amb paper de pàgina. En ciutats de rima assonant amb carrers d’anarquia sil·làbica. Després, llibres-de-metro i llibres-de-casa.

dilluns, 8 de març del 2010

La raó de ser


Ser sense raó de ser seria un motiu prou fort per poder respondre ‘perquè sí’ a qualsevol de les incògnites amb què topéssim i, probablement, només així acabaríem per creure que hem obtingut una resposta absoluta. Però ser essencialment i sense causa -remota o immediata- anul·laria la nostra condició de creatures i constituiria una solució solipsista que ens conduiria a percebre’ns, no només com a causa, sinó també com a efecte de nosaltres mateixos. Aleshores justificaríem –a qui?-, fins i tot, un ‘Perquè.’ com a resposta sense la corroboració de fets o paraules; però, a la llarga, ens percebríem insubstancials fins i tot com a reis de totes les substàncies. Paradoxalment.

Lluny de ser origen d’orígens, la creatura es projecta constantment en les realitats concretes -i creades- que constitueixen els seus semblants. Les creacions primeres s’originaren en el si d’un Absolut, la grandesa del qual rau en el fet que, després de fragmentar-se, continua actualitzant-se com el Tot i, per tant, més enllà de la confusió que suposaria el caos, es defineix com a ens harmoniosament repartit en milers de milions de petites essències humanes i humanitzades. Com pot, però, el fruit d’aquest Absolut fragmentar-se sense fer-se miques i quedar anul·lat com a ens combatent?

Com a concepte, el mínim dels mínims –és a dir, el fet de no fragmentar-se més enllà del just i necessari- no té una projecció clara –o vàlida- perquè no només s’equipara als efectes de la poca mestria, sinó que, a més, fa desembocar, al mateix anorreament, una hipotètica satisfacció de les pròpies necessitats saciades dins dels límits d’un mateix i, per tant, al marge de l’alter. En efecte, afirmar que jo sóc jo resulta una paradoxa en tant que el fruit de l’Absolut, fet a imatge i semblança de qui l’engendra, no és conceptualment global perquè és part -i no tot- i, per tant, necessita d’identificar-se en l’alter. I, si la màxima d’economia no ens és sempre amiga, és precisament perquè tant el tot com el fragment s’anihilen si s’obstinen a ser tan sols en si mateixos i per a ells mateixos.

L’Absolut, doncs, pren sentit quan es divideix fins l’eternitat sense que la seva integritat en resti afectada, i podríem determinar que el seu fruit en conserva aquestes propietats essencials. És així com apostem per un principi de realització en l’alter que està dotat d’unes capacitats expansives prodigioses i imperceptibles, ja que ens remet a un Absolut que es fragmenta sense deixar de ser tot ell harmonia. Fet i fet, la identificació de l’ego en l’alter legitima la recerca de complicitats que justifiquin respostes, i que ens permetin veure una projecció clara de nosaltres mateixos en un altre ens creat. I així poder ser amb raó per ser, com un prodigi natural.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Les coses primerenques


Sense ordre ni concert, els números totals també existeixen. Més enllà de l’adjacència i l’ordinarietat, en l’harmonia més naturista, la unitat hauria de ser la substància primerenca i l’u, el número categorial. El teixit de la integritat sempre és un -i de vegades és aquest- perquè l’equilibri dels seus estrips respon a la quasi perfecció de l’oracle. I non semper Saturnalia erunt*, però avui tocava.
*No sempre serà temps de Saturnals.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Tres-cents seixanta-cinc mots

   

Els cabells despentinats es mouen al ritme desassenyat dels meus passos, mentre se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En sortir, hi haurà minuts en què les hores no seran sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que ompliran un instant en el jo. Potser l’avui serà massa aviat perquè l’ahir va ser massa tard. En Gabriel em mirarà com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Soparem, demanaré el de sempre i mantindré la mirada fixa i la copa intacta. Ell en demanarà una altra, i una altra. I assaborirà aquestes petiteses fins fer-les insípides, perquè, sense poder evitar un mig somriure, també voldrà fer seu aquell segon amarg. Jo trauré la llibreta i, sense deixar de mirar-nos, hi escriuré unes paraules. “Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la”. Fins beure’m la nit.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Blanc



                               Si dic mut
                               es desvetllen les hores discretes.

                               Amb dit agut
                               les paraules dins de les paraules
                               amb vestits estrets
                                                          i la veu diserta.
                               Més enllà del vers, la creació inerta.

Fotografia: Porto (2009)    

dilluns, 25 de gener del 2010

L'anarquia del silenci


                                      [John Cage, in memoriam]

Poema temperamental per a mil veus a intervals aleatoris

          Induïu la conjuntura al cànon infinit.
          Les paraules ens pertanyen
                                            redimeixen l’entreacte.
                                                               Ineludible
                                                               evidència
                                                                inexacta.
           

dissabte, 16 de gener del 2010

Passar pantalla

[A propòsit de l’exposició Petits editors, grans llibres, al FAD].

O, com dèiem al 2010, passar pàgina. Al llarg dels últims trenta anys, en el món de les grans editorials, la revolució de les idees i de les formes ha tendit generalment a anar al darrere, i en un moment en què l’excés de novetats i la llista inestable de best–sellers són el pa de cada dia, els bons auguris per a tota petita editorial són lluny de qualsevol percepció de realitat. Cada any, el dia de sant Jordi, es venen a Catalunya més de la meitat dels llibres que les editorials vendran al llarg de l’any. És, doncs, davant d’afirmacions com aquesta, que he(m) de començar a acceptar que a dia d’avui la lectura és un producte de consumisme, i no pas de consum. D’altra banda, la Història de l’impressor que no va enganxar prou bé les lletres i li van caure (Aldo Manuzio, editorial Narratives 0) és inquietant pel que té d’innovadorament arrelada i, si el llibre digital vol ser la nostra realitat moderna, caldrà no oblidar que l’editor no n’és només l’intèrpret, sinó també l’inquisidor conscient que la qualitat no ha estat mai una fita barata. En efecte, la creativitat i l’enginy també fan -i són- l’objecte. A l’editorial, la pobresa –qualitativa, s’entén- crea dependència perquè els seus padrins gestionen la informació a la valenta i n’ofeguen el poc que quedava de dignitat sobrevalorada.

En el món de la lectura, els valors els estableixen els textos però els diuen els llibres. En creuar-se el llibre i el lector, per atzar o per recerca, s’estableix una dialèctica que, inconscient quan és fluïda, es fa conscient tan bon punt a l’objecte se li activa la responsabilitat d’objectar i rebatre els arguments d’un lector afectat d’una sana reticència. També d’aquesta manera els llibres parlen, i puc ben assegurar que mai no hauria esdevingut víctima de la lectura si no hagués estat capaç d’escollir els meus primers llibres pels colors de la portada o, requisit aleshores gens menyspreable, pel gruix del llom o pel seu pes a sobre del palmell d’una mà confiada.

Amb l’adveniment del format digital, perdran vigència aquests mecanismes de formació de nous lectors –infants i adults- i s’apagarà un tipus de dialèctica que dóna sentit a la continuïtat. Davant d’aquesta nova realitat, tant sols la professionalitat de l’editor retrobarà els camins perduts del lector modern. L’editor és el professional que ensenya a parlar a la coberta i a callar a la solapa, és l’artífex que sap respondre a l’estilística amb estètica i l’actor que materialitza les incessants exigències d’un lector que, no només s’enamora de la lletra per la ploma que l’engendra, sinó també per l’enginy que la fa palpable. L’editor és, en definitiva, un professional de la seducció.

Si els auguris es compleixen, les llibreries es veuran condemnades a adoptar els colors del cementiri. Es corromprà la grandesa d’uns paradissos que, com més s’exhibeixen en dimensions, exuberància i gràcia, més captiven; però que, si conserven l’essència, és perquè no de tots els arbres en pengen totes les pomes amb què podríem pecar. És innegable que, amb el format digital, es multiplicaran les fonts de coneixement a l’abast del ciutadà amb recursos, però també ho és que el paper de l’editor serà imprescindible per conduir un nou lector exposat a la confusió del cosmos on regnen l’excés i la manca de trets diferencials. I, amb tot, espero que el dia en què -literalment- s’apaguin els llums del món, no se’ns apagui, de retruc, la cultura.

dimecres, 6 de gener del 2010

El complex d'Orfeu

Suposo que Orfeu no tingué la picardia d'acaramel·lar Hades a les portes de l’Infern; fet i fet, aquestes coses a vegades ja passen. Si Orfeu no hagués tingut el permís de la seva pròpia lira per crear elixirs de món, no n’hauria creuat mai cap, de llac, ni de frontera, ni d’il·legitimitat raonada. Però, per un cop, aplaudirem perquè al final de la pel·lícula és el bo qui mor sense que això impliqui una corrupció de la trama.

Diuen que l’ase* només tenia set perquè havia vist el reflex de la lluna a l’aigua, però si l’autor hagués volgut una aigua enverinada, també ell hauria implorat una Eurídice a les portes de l’inframon. En tot hi ha absolució aparent, i l’ase es mereixia el Cel tant com Orfeu desitjava merèixer-lo. Però aquí rau la llavor del conflicte, el d’un era un desig irracional i el de l’altre, una necessitat deïficada. Al final resultarà que l’Olimp és ple de mortals que a casa seva també ploraven absències i regaven les plantes.

*A L'ase que es va beure la lluna

Blocaire invisible

... l'Elvira FR!


Portada del Calendari literari.